dimecres, 21 de desembre de 2011

CRONIQUES (DE NA MARTA) DE SANTIAGO

ETAPA 5: PEDROUZO – SANTIAGO

A 5.10 H de sa matinada es de s’alberg ens encenen es llums. Per equivocació? És s’hora habitual d’aixecar-se? Es altres peregrins, que ja ens coneixen, s’han venjat de noltros per es girigall que hem fet cada matí? Però amb aquesta llumenaria no hi ha qui dormi. Jo tota empanada pens que és hora d’aixecar-se i sent una veueta (Marisa) que diu : “ que són les 5.20!”. Així com puc, me faig una cova amb es sac i aconsegueix dormir, de mala manera fins les 7. Tot i ser privat a aquest alberg a les 8 te foten as carrer.
Avui na Marga fa es anys (56), tots fem com si res i a s’hora de berenar li fem una sorpresa amb espelmes i un regalàs, que en principi era d’en Pere. A les 9.30 comencem a caminar, oh!
Això ja s’acaba, avui afrontarem s’etapa final i fins i tot sembla que farà solet. En Pere fa es valentot i va amb calçonets curts i màniga curta però és prest i es tapa.
És un gust caminar amb bon temps i si a n’açó li afegim s’emoció de saber que ja arribem tot és xauxa . Caminem, fem ses darreres fotos , ens trobem a tota sa tropa de sempre i amb un tres i no res arribem a Monte do Gozo.
Fem una arribada triomfal, com es habitual es menorquins es fan notar, crec que tothom es dona compte que hem arribat. Un grup de japonesets , flipa i ens fan fotos com a locos. Com s’arribada ha quedat molt bé i no tenim proves gràfiques, fem sa repetició de sa jugada.

Ja es veu Santiago!!!!! “Se huele se siente, Santiago está presente”.Fa mesos que esperem aquest moment, ha costat però val la pena. Anem a veure ses escultures des peregrins i ens tornem a trobar amb es nipons. Ens aplaudeixen ( es deuen pensar que fa mesos que caminem), ens fan fotos, unes ens mostren a fer papiroflèxia o origami, es altres es miren sa samarreta d’en Pere amb atenció mentre sa guia els hi diu que ja és hora de partir. Viva el caos! A aquests menorquins els coneixeran fins i tot al Japó.
Quedem a dinar a n’es bufet, na Marga ens convida a tots, quin detall. Es dinar és flacot, s’especialitat de la casa és ternera gallega amb gust de be i ses cambreres són amables i atentes (si, si...).
A les 15h partim cap a Santiago i la veritat és que és com un passeig. Entrem a sa ciutat i fem es darrers metres. A les 16.20 arribem a sa plaça de s’Obradoiro i repetim s’entrada triomfal de Monte do Gozo. Es  menorquins han arribat!!!! Prova superada!! Es dies de patiment per sa pluja valen la pena. Desprès de fer ses fotos reglamentàries i lluir sa bandera de Menorca que na Marisa ha traginat tot es camí, entrem a la Catedral ( i no sa Catedral). Fem una volteta i mentre ells queden a abraçar-se al apòstol en Pere i jo partim a cercar sa pensió Teodomiro .
És molt cèntrica però també molt cutre. I que vols per 15€? Ens instal·lem i dutxem i totes ses nenes amb en Pedrito, anem de compres. Es nostros dies de peregrinos són història, ara som turistes consumistes. Estem farts de s’uniforme de peregrí . Tots es compren un “modelito “, no semblen es mateixos. En Pedrito està preciós!
A hora de sopar, “tiramos la casa por la ventana” i mos fotem una mariscada. Sa presentació és espectacular però no mata de bona. En César (es recepcionista) ens l’ha recomanada, segur que té comissió. En haver sopat rodem un poc i hi ha un ambientàs. Anem a un bar autèntic, sembla de “Cuentame”, i bevem s’orujo reglamentari. Es tard i partim cap a sa pensió.
Na Marisa es prepara per anar a dormir, na Cati és dins es WC. Mentre fem cola per entrar aprofitem per fer sa darrera xerradeta. A aquest alberg, et conviden a una birra al seu bar i és una pena deixar-la perdre. Així que quan na Cati surt des WC, decidim anar a n’es bar a xumar de gratis. Ho deixem tot: necessers a s’escala, llums encesos, porta oberta... i sortim per sa porta falsa. “La noche nos confunde”. Entrem, na Marisa molt animada i demanem ses cervesetes, menys na Pili que segueix amb sa Coca Cola. Hi ha genteta, molt jove, la veritat és que no és es nostro estil. Partim tot d’una i amb una correguda tornem a sa porta principal i seguim sa rutina des vespre com si res. Tots es Singles dormim junts. Ja n ‘hi ha prou de passar dia!

1 comentari:

  1. Marta, no puc imaginar una millor cronista dels nostres viatges (en plural, ja que no serà l'últim.
    Enhorabona!

    ResponElimina