CRÒNIQUES (DE NA MARTA) DE SANTIAGO

ETAPA 4: RIBADISO –PEDROUZO

Oeeeee! I segueix plovent, visca! M’han dit que tot es vespre ha plogut i fins i tot tronava, en fan de bo es taps den Reyes! Ens aixequem a les 7.30 passades, com sempre s’estudi sembla un galliner i hi ha burdell per tot. El que passa és que avui no esteim tot sols. A les 8.30 partim a berenar i he de dir que me fa un poc de vessa partir amb sa que cau defora, sa meva capelina (a mitges amb en Pedro) està desintegrada, no crec que resisteixi una etapa com sa d’ahir. Per es bar comenten que ahir van caure 60 lts/m2, noltros tenim s’honor de saber el que és, ho van emplomar tot. Abans de partir, improvís una capa d’emergència amb unes bosses de plàstic que trob pes fems, just sembl un caramel·lo de taronja, però crec que servirà. A en Pere li faig uns funda per sa motxilla.

Després de fer es roncero, comencem a caminar “bajo la lluvia” i jo a suar, ja que es plàstic no transpira, però no me bany. Es paisatge és molt xulo, bosc, verd i aigua, molta d’aigua que raja per tot, qué polit seria veure-ho des de una finestra.... Segueix plovent, no com ahir,” sin prisa però sin pausa.” Arribem a sa insulsa Arzúa (segons sa guia), no trob capelines de qualitat així que continuï amb es plasticot. Seguim caminant i passem de llarg alguns d‘aquests pobles típics de per aquí on mai hi ha ningú, ni siquiera vaques mortes. A les 12 aturem a berenar, i a qui ens trobem? Mai no, a tota sa tropa de peregrins amb qui comentem sa històrica etapa d’ahir. Ens diuen que demà es temps millora, a veure si és ve.

Seguim caminant entre basses i fangueti .La veritat és que som bé un grup de Frikigrinos: Tenim dos templaris (Joan i Bel) que es resisteixen a que sa capelina es rompi i la duen apedaçada amb precinto marró. Com damunt des pit duen una creu, semblen templaris. Dues amb es calçons arromangats (Marisa i Marta) que una a part du una capelina hand-made, na Quasimoda (Patri) amb sa capa i sa motxilla és bé ell, en Riquiño (Pere) també amb uns funda hand–made....

A les 15.30 arribem a Pedrouzo, estem només a 20 km de Santiago, ja sentim s’olor. Ens instal·lem a un alberg molt xulo i acollidor, ens troben en Dani de Dènia, ses holandeses, es italians... Tothom es fa net ses botes com s locos, llevant es fang acumulat. També fan secadores, es Nyinyer monta estenedors amb es garrots de caminar (ho copiem d’altres peregrins). Comencem a treure menjar , fer burdell, sa infermera Bel fa cures de peus amb bufetes, feim una sessió d’estiraments i de passo m’esguerr un dit de sa ma. Passem un capvespre tranquil. Mentre uns van a voltar per es poble, altres es queden fent gestions per trobar alberg a Santiago i és que hem decidit arribar-hi demà i no dissabte.

A les 19.30 quedem per sopar, fem un menú del peregrino, molt bo per cert, xalam, bevem vi, reim i ens batiem:

Pedro: Riquiño

Bel : Templaria o infermera

Joan: Templario o director espiritual

Joan Mercadal Riuda: Tigretón, és es nostro fisio i es tigre és es seu aliat.

Marga: Tigretona (dona den Tigretón) o sa que ho gros (diafragma)

Pili: sa que ho te petit

Patri: Quasimoda, però ella s’estima més sa mumosa.

Ferran: Bota escoba

Cati: Ampolla o bufoga (per com te es peus)

Marta: Caramel·lo de taronja o personal trainning

Marisa: no ho tenim clar.

En Joan M. Riuda fa una classificació tipus ciclisme, que demà farà pública.

Així acabem es dia, de tranquis. I demà s’etapa final.

per al diari...

El Sr. Terron Ponce ha arribat a Santiago... nosaltres també, però jo no tenc cap foto de tots davant la catedral per a dur-la al diari i que el món sencer en tengui coneixement!!

si alguns teniu una foto de tots davant la catedral, enviau-me-la, al correu, per a anar a visitar el Diari

gràcies

Joan

AÇÒ SÓN RECORDS...

...I NO SES VIEIRES PINTADES!!!

Ella diu que el viatge li ha deixat un record inesborrable, però ja veix amb quin somriure enfronta les quatre setmanes de baixa...

esper que pugui seguir enscrivint les cròniques....

Joan

CRÒNIQUES (DE NA MARTA) DE SANTIAGO. DIA 25

ETAPA 2: PORTOMARIN – PALAS DE REI (25KM)

Es toca diana a les 6.30 h, però ens aixequem a les 7.15.  Com es aquest grup de  menorquins es fa notar, fem un poc d’escàndol  i tot s’alberg sap que ja esteim  aixecats.  Na Bel no hi és a temps de fer-nos callar. Segueix es descontrol total. Ara anem a berenar, ara no (es bar està tancat), ara partim, no, millor més tard, fem un cafè a sa màquina,no, ja el farem per es camí... Total, perdem es temps, hores de son i hi ha un poc de mal rollo perquè resulta que alguns s’han pres un cafè, altres mentre estiraven, altres recollien,  altres menjaven.... CAOS!!  Açò ho hem d’aclarir.

As final hem partit a les 8.30 amb fosca negra, pluja, fred.... de tot! Com que molts s’han quedat sense berenar, decidim que a les 9.30-10h farem una “parada técnica”. Però camina que caminaràs, no trobem res, només pluja, vent i fred. Ni un poblet, aldea o refugi. Finalment trobem es gran poble de Gonzar, mos dona sa benvinguda una vaca morta que alguna momosa no li fa cap gràcia. Mal asunto... Es primer bar on anem no tenen massa ganes de fer negoci  (cosa molt habitual per aquestes terres) i diu que no te pa. Li demanem a sa poma randa des bar si n’hi ha algun altre i ens diu que no ho sap. – Mentidera!! Vols dir que a un poble d’unes 10 cases, ningú per es carrer i una vaca morta, no sap que a menys de 100m n’hi ha un altre????- 

Noltros molt espavilats arribem abans que altres peregrins (es xino, es japonesos, que són coreans, es des capes quechua, ses holandeses.... ) i mos fotem totes ses reserves de pa des local. Sortim com a nous, però una vegada fora ens trobem amb un clima més propi del polo nord que de Galicia, collons quin fred!!!

Seguim es camí com un autèntic grup, res de subgrups com ahir i tot es fred i s’aigua xalam la mar.  Es camí és més bé avorrit i lletget. Ni hi ha ni on posar segells a sa credencial.  I jo me deman: Hi ha vida a part de cans i vaques a aquests pobles? No se’n veu una ànima.  Quasi as final d’etapa, surt és solet, ara és hora Pere meu, però també entri i entri qualque ruixada. 

A les 15h estem a punt d’arribar a Palas, ens queden només 1,5km . Hi ha un restaurant amb menú del peregrino i quedem a dinar. Com que estem tot sols mentre esperem mos posem a fer es estiraments de rigor, tot un espectacle. Es dinar bé i divertit, però quan ens aixequem....ses cames i es genolls no mos duen.  Amb aquestes condicions, afrontem es tram més dur d’avui, i  mira que és curt.

Palas no és massa cosa, ses motxilles de na Marga i na Pili , en teoria, són a un alberg que resulta que està tancat, però sa madona, que deu ser una de ses poques que vol fer negoci, en veure un grup gros ens ofereix obrir-lo per noltros.  No ens acabem de decidir i mira que te bona pinta. As final, però tornem a pujar sa costeta i quedar.  Quin luxe tenir un alberg només per noltros , a més està net, nou i aclarit i val 10€. Ens instal·lem i anem a rodar.  N’hi ha alguns que fan compres d’urgència. Sa capelina d’en Ferran ha quedat desintegrada per es camí i sa d’en Pere du es mateix camí. Na Cati demostra es deu domini de castellà i amolla a un parell de botigues : ¿ A qué hora cierran las botigas ? i que la capelina (que realment es diu capa) le ha salido muy flaca, fot-li!!  Na Marisa i jo ens comprem un samarreta tèrmica, perquè açò és fred que he passat avui !!

Es sopar, bé, correcte i amb bon ambient. A les 22h tornem tots cap a s’hotel  Palace, en realitat tots no, es singles masclets ( Pablo i Pere)  enreden també a en Ferran per descobrir sa nit a Palas i fer uns “orujos”. Na Cati arriba fina, tota picada. Decidim nominar en Ferran i com no vagi viu expulsar-lo, es perdrà es viatge a London . Sa juerga no els hi dura massa, un sms misteriós el s fa tornar, de totes maneres no hi havia gaire festa.  Desprès d’uns quants pets (n’hi ha que estan fins) anem a dormir, però no apaguem es llum perquè jo he d’escriure es cròniques des Frikygrinos, com  n’hi ha dos que remuguen apag es llum,  així que es segon dia acaba a les 23.11h.

CRONIQUES (DE NA MARTA) DE SANTIAGO. dia 24

24-10-2011

1ª ETAPA : SÀRRIA –PORTOMARIN (22KM, en teoria)

Ens aixequem ben dematinet (abans de les 7). Ha plogut tota sa nit, però amb es taps no és sent res, quin invent! Ens vestim de peregrinos + kit de pluja, feim uns estiraments. Es nostre diàcon ens beneeix i sortim a berenar mentre continua plovent. Després de muntar un caos amb es cafes, cola caos i demés comencem es Camí de Santiago a les 9 h. Tot just s’ha fet de dia i ens queden exactament 111km per arribar a sa meta final. Com plou, no ens feim ni sa foto a n’es punt kilomètric. Es primers km no veiem quasi res perquè plou. Ens comencem a trobar peregrins, que adalantarem i ens adalantaran durant tota sa jornada. Es grup es comença a fraccionar. En Pere i jo posem sa directa i fugim des “pelotón”. A les 10h ja no plou i aturem per esperar als demés. I agafem un fred horrorós. Quan arriben decidim aturar a prendre alguna cosa a un bar per reviscolar. Na Bel, na Patri i en Joan segueixen.

Es temps millora i podem disfrutar des paisatge: arbres preciosos, verd, pobles fantasma on no hi ha ni una ànima.... Més tard torna a ploure, treuen ses capelines (just semblen es jorobados de Notre Dame). Es kms van passant, fins a nes 89 no hem d’aturar. Per es camí en perdem a un parell (Plablo i Marisa) que queden menjant-se un plat de llenties que ....uummmm! Noltros seguim, i d’enfora ja veiem Portomarin, però com costa d’arribar. Finalment travessem el Miño, bastant sec, i ja hi som!!! Dalt una torre feim uns estiraments mentre un peregrino músic toca sa guitarra. Cerquem un restaurant per dinar i a O Mirador, amb unes vistes precioses, ben mengem. És es nostro primer menú del peregrino per 9, 50€. Com també és un alberg quedem a dormir.          

Descansem un poc, feim una sessió d’estiraments, massatge amb esperit de romaní i altres potingues i sortim a voltar per es poblet. És mono, es peregrins roden i ses botigues estan ben assortides, just sembla el Corte Inglés, on es més vius, sabent ses previsions es compren capelines noves. Fa fred, uns quans van a missa i es altres esperem a un bar. Sopem alguns d’un menú sencer, altres de mig... continua es caos a s’hora de demanar.

A les 21.30, mos retirem. Ja en tenim una de passada, demà més!

CRÒNIQUES (DE MA MARTA) DE SANTIAGO: dia 23

CRÓNIQUES DE SANTIAGO

23-10-2011

DIA D

Per fi ha arribat es dia! Ja fa mesos que dèiem que partíem cap a Santiago, i tot arriba. Després de pesar i repesar sa motxilla, posar i llevar, tornar a posar és hora departir. A s’ aeroport totes ses motxilles han pesat un poc més, crec que era sa major preocupació de sa gent, no dúiem res extra, només el mínim i necessari.

Quedem a s’ aeroport a les 8h i ens presentem tots ben uniformats amb sa samarreta dissenyada per en Ferran, just semblem la” marea roja”. Semblem un grup i tot, per què la veritat és que és un grup ben curiós, ni edat , ni professió o procedència compartim, s’única cosa és sa natació i hi ha membres que ni açò, potser també ens agrada caminar.

Desprès de ses 4 fotos reglamentàries i un poc d’esvalot, sort de na Bel que mos feia callar, ens embarquem cap a Barcelona on hem d’esperar unes horetes abans de partir cap a Santiago.

Durant es trajecte, es comandant ja ens avisa que es temps no és massa bo, per ses finestres es veuen es nivolats i es vent es fa notar amb ses turbulències, açò promet!

A les 14h arribem a Santiago i fem es turista de qualitat, o sigui, treure es panets i dinar a un banc mentre esperem es bus que ens ha de manar a Sarria. Fins i tot i per no perdre es costum de ses nostres caminades, acabem fotent-nos un bon tiberi amb sa coca que n’Esperança ha fet, es xocolati de na Marisa o es bombons de na Marga.

Ens enviem un bus enorme per només 11 peregrinos i en poc menys de 2 hores som a Sarria. Tardarem una setmana a peu per tornar a Santiago, sembla mentida.

Trobem en Pablo ja instal·lat a s’alberg, tenim es mateix estudi de sa foto i és idèntic.

Ho deixem tot, mos posem es kit de pluja i partim a explorar es poble que segons en Pere te 500 hab. però juraria que en te uns quans més. No té res d’especial, a s’església ens posen es primer segell a sa credencial.

Mentre rodem per cercar un bar per sopar ens trobem a na Mari Carmen, una dona que marcarà ses nostres vides per sempre. Un peregrino no se’n pot anar de Sarria sense anar a sa pulpería Gol. Aquesta dona que passejava per es carrer més enramada que una arbre de Nadal i amb una pinta de putizorra que fea por ens ofereix un soparot compost per truita, empanada gallega, pop, ensalada, postres, vi, aigua i pa per només 8€. A més ens obrirà només per noltros, quin honor! Com s’oferta es bona, decidim anar-hi. Com podria descriure es sopar? Només dir que gràcies als peregrins de Menorca, aquesta dona no ha hagut de tirar ses sobres que tenia des de feia un parell de setmanes. Li hem salvat es mes a sa pobra Mª Carmen, que entre altres coses ens ha obsequiat amb un streeptease i tot. I que dir d’es local? Era cutre, friky i hi havia un mesclorum decoratiu que feia por. Des de uns capells xinos penjats a una gallina o un conill dissecats, no crec que arribés a sa categoria de pulpería, més bé era un “antro”. Però si que he de dir que hem xalat i rigut pes colzes. Esperem no tenir una intoxicació, demà comença s’aventura i de moment promet.