dimecres, 2 de novembre de 2011

CRÒNIQUES (DE MA MARTA) DE SANTIAGO: dia 23

CRÓNIQUES DE SANTIAGO

23-10-2011

DIA D

Per fi ha arribat es dia! Ja fa mesos que dèiem que partíem cap a Santiago, i tot arriba. Després de pesar i repesar sa motxilla, posar i llevar, tornar a posar és hora departir. A s’ aeroport totes ses motxilles han pesat un poc més, crec que era sa major preocupació de sa gent, no dúiem res extra, només el mínim i necessari.
Quedem a s’ aeroport a les 8h i ens presentem tots ben uniformats amb sa samarreta dissenyada per en Ferran, just semblem la” marea roja”. Semblem un grup i tot, per què la veritat és que és un grup ben curiós, ni edat , ni professió o procedència compartim, s’única cosa és sa natació i hi ha membres que ni açò, potser també ens agrada caminar.
Desprès de ses 4 fotos reglamentàries i un poc d’esvalot, sort de na Bel que mos feia callar, ens embarquem cap a Barcelona on hem d’esperar unes horetes abans de partir cap a Santiago.
Durant es trajecte, es comandant ja ens avisa que es temps no és massa bo, per ses finestres es veuen es nivolats i es vent es fa notar amb ses turbulències, açò promet!
A les 14h arribem a Santiago i fem es turista de qualitat, o sigui, treure es panets i dinar a un banc mentre esperem es bus que ens ha de manar a Sarria. Fins i tot i per no perdre es costum de ses nostres caminades, acabem fotent-nos un bon tiberi amb sa coca que n’Esperança ha fet, es xocolati de na Marisa o es bombons de na Marga.
Ens enviem un bus enorme per només 11 peregrinos i en poc menys de 2 hores som a Sarria. Tardarem una setmana a peu per tornar a Santiago, sembla mentida.
Trobem en Pablo ja instal·lat a s’alberg, tenim es mateix estudi de sa foto i és idèntic.
Ho deixem tot, mos posem es kit de pluja i partim a explorar es poble que segons en Pere te 500 hab. però juraria que en te uns quans més. No té res d’especial, a s’església ens posen es primer segell a sa credencial.
Mentre rodem per cercar un bar per sopar ens trobem a na Mari Carmen, una dona que marcarà ses nostres vides per sempre. Un peregrino no se’n pot anar de Sarria sense anar a sa pulpería Gol. Aquesta dona que passejava per es carrer més enramada que una arbre de Nadal i amb una pinta de putizorra que fea por ens ofereix un soparot compost per truita, empanada gallega, pop, ensalada, postres, vi, aigua i pa per només 8€. A més ens obrirà només per noltros, quin honor! Com s’oferta es bona, decidim anar-hi. Com podria descriure es sopar? Només dir que gràcies als peregrins de Menorca, aquesta dona no ha hagut de tirar ses sobres que tenia des de feia un parell de setmanes. Li hem salvat es mes a sa pobra Mª Carmen, que entre altres coses ens ha obsequiat amb un streeptease i tot. I que dir d’es local? Era cutre, friky i hi havia un mesclorum decoratiu que feia por. Des de uns capells xinos penjats a una gallina o un conill dissecats, no crec que arribés a sa categoria de pulpería, més bé era un “antro”. Però si que he de dir que hem xalat i rigut pes colzes. Esperem no tenir una intoxicació, demà comença s’aventura i de moment promet.

2 comentaris:

  1. Enhorabona Marta! Hem descobert a una gran cronista.
    Marisa

    ResponElimina
  2. Si no os gusto maricarmen del gol joderos ,seguro que erais unos vagamundos , ahhh y escribir en cristiano que no se entiende nada de vuestro idioma turco.

    ResponElimina